Amb lletra de pal

Això mateix és el que faig avui, qual digna filla de terratinent o sargantana mandrosa estesa al sol (sol, qui ha dit sol?). L’EDP m’ha proporcionat l’excusa ideal convidant-me a escriure al seu bloc En veu alta, tot un honor per a una blocaire novella com jo.

Així que si avui us passeu per aquí no m’hi trobareu, sóc a ca l’Eduard fent-la petar. [Passi, passi, que veurà el piset].

Santa Llúcia! Això és un post autoreferent, no?

Si el temps és or, quants de vosaltres estaríeu disposats a invertir-lo en escoltar algú que us exposa les idees de manera desendreçada, que no té capacitat per engrescar-vos amb el seu discurs, que no aporta res de valor afegit o que no hàgiu sentit mai, que us roba els minuts i la paciència amb exposicions d’intangibles pròpies dels millors manuals de management?

Guy Kawasaki formula una regla molt senzilla de recordar per fer efectiva una presentació en PowerPoint: “ha de tenir 10 diapositives, no durar més de 20 minuts i estar realitzada en una mida de lletra no més petita de 30 punts”.

• 10 diapositives. Perquè si te’n calen més, o no tens l’exposició prou madura o, simplement, no hi ha tema.

• 20 minuts. Perquè així reservaràs 40 per al debat i la discussió, molt més enriquidors que la presentació en sí. Això comptant que el teu públic sigui puntual i no s’aixequi abans d’hora de la cadira.

• 30 punts, com a mínim, de mida de tipografia. Per claredat i perquè t’obliga a reflectir només els principals conceptes, les grans idees. Si escrius tot el que has de dir, el públic descobrirà que pot llegir i no t’escoltaran. Per què acostumem a utilitzar tipografies més petites? Perquè no ens preparem prou bé les presentacions i tendim a escriure tot el que volem dir, per combatre la inseguretat. El resultat: veritables esforços per encabir els continguts en forma d’interminables botifarrons de text, d’altra banda illegibles quan es projecten en una pantalla.

Podríem escriure línies i línies sobre combinacions de colors (sí, perquè en aquest món hi ha gent amb un mal gust exquisit!), l’ús de cursives i subratllats i un llarg etcètera. I de les animacions… què voleu que us digui? Acostuma a existir una relació inversament proporcional entre la solidesa de l’argumentari i el ventall de recursos en moviment, de manera que la presentació acaba sent massa arròs per a tan poc pollastre. Així que apliqueu-vos a complir allò de “diversions, les justetes”.

Però millor feu una passejada pel bloc Presentation Zen i descobriu, de la mà de Garr Reynolds, els secrets de les presentacions professionals. Altra cosa és si la presentació és per a un tercer. En aquest cas, ja se sap, s’aplica una altra regla: el client sempre té la raó…