nov 22 2009
Higiene i relació professional
Aquest post és el primer resultat d’un fructífer treball d’investigació –iniciat recentment– sobre fauna organitzacional. Per dur-lo a terme, he optat pel treball de camp com a metodologia idònia que aportés dades rellevants. Tot això sense oblidar el limitat radi d’acció amb el que compto per desenvolupar aquest estudi fora de les meves fronteres naturals, fet que m’aboca a que l’observació d’usos i costums del que m’envolta sigui la principal font per nodrir les conclusions. Guardo –perquè amagar-me’n– la lleu esperança que aquesta àrdua tasca mereixi, algun dia, el reconeixement necessari per iniciar un periple que em permeti contrastar la dita popular de “en todos lados cuecen habas y, en mi casa, a calderadas”.
Este post es el primer resultado de un fructífero trabajo de investigación –iniciado recientemente– sobre fauna organizacional. Para llevarlo a cabo, he optado por el trabajo de campo como fórmula idónea que arrojase –desde la observación– datos relevantes. Todo ello sin olvidar el limitado radio de acción con el que cuento para desarrollar este estudio fuera de mis fronteras naturales, por lo que la observación de usos y costumbres en lo que me rodea se erigirá en la principal fuente de información. Albergo –porqué ocultarlo– la leve esperanza de que tan ardua tarea merezca, algún día, el reconocimiento necesario para iniciar un periplo que me permita contrastar el dicho popular de “en todos lados cuecen habas y, en mi casa, a calderadas”. [+]
¤¤¤¤¤¤¤¤¤¤¤
Atès que no mancaran casos dignes d’estudi, no esmerçaré ni un minut a decidir per on començar. Inicio aquest estudi amb un model que tothom té a l’abast i pot valorar: el pilota, un patró universal de comportament en l’àmbit laboral, conegut també amb l’execrable mot de llepaculs. Un pilota és algú que es caracteritza, segons definició del diccionari, “per ser una persona que adula, generalment amb el propòsit d’aconseguir un avantatge”. A l’exercici d’activitats desplegades per un pilota se’l coneix amb el nom de piloteig i, sense haver-se atrevit mai a posar-ho per escrit, tal grau d’implicació mal entesa pot arribar a ser considerat com a mèrit per promocionar-se i escalar posicions en l’organigrama, ja sigui en una empresa privada o pública.
Quant més jeràrquica, rígida i piramidal és una organització, més terreny adobat troben els pilotes per desplegar les seves activitats. Però, com diu la dita, “en aquest món de mones, hi ha més bèsties que persones” i resulta que no som tan diferents d’aquells amb qui algun dia ens varen emparentar, malgrat que alguns es consolessin perquè se’ls assegurés que el vincle era remot: els ximpanzés. Assegut en grup, es dediquen a treure’s els polls, el seu passatemps social per excel·lència. Al marge d’una qüestió d’higiene, aquesta activitat no és gratuïta i persegueix el retorn d’un benefici, alhora que denota una estructura relacional determinada, en la que el com es fa i qui és el destinatari reflecteixen l’ordre establert. Quelcom que, en aquest assenyat estudi, hem convingut en denominar com la jerarquia del poll.
És clar que seria impossible concebre un món de pilotes sense l’existència de pilotejats, persones amb un baix índex de serotonina en el cos, que necessiten d’altres per incrementar i mantenir els nivells adequats a base de petites injeccions d’adulació desmesurada i no exempta d’efectes col·laterals. Llegeixo, en un post de Francisco Alcaide [“3 cosas innegociables”] i en referència a les actituds directives bàsiques, com pot afectar el tracte injusta un equip de treball: “Los amiguismos, los favoritismos y las afinidades personales pueden mermar notablemente el compromiso del equipo. Y si el compromiso cae, el talento se resiente.”
És [hauria de ser-ho] motiu de preocupació detectar en nosaltres mateixos una actitud així, d’igual manera que ho seria descobrir-la en algú al nostre voltant. Però quan s’ocupa una posició de responsabilitat en l’estructura, de la que depenen persones sobre les que impacten les teves decisions i indecisions, es preceptiu prendre’s el temps necessari per detectar si en l’equip hi ha un pilota. Perquè, a banda del mal que pugui estar fent en tu entorn laboral, pot ser un senyal evident de que la teva vàlua professional estigui minvant al ritme d’alguna tonadeta que t’hauria d’incomodar. No ho facis i, potser, algun dia et sorprens a tu mateix palanquejat en la comoditat que dóna pensar que ja no hi ha reptes per afrontar i taral·lejant aquella vella cançó: “…miénteme y prometo creerte”.
Ah, però l’ecologia és equilibri; i totes les espècies són necessàries per la supervivència global. Sense treure mèrits al teu anàlisi, has de considerar que la relació entre els culs, els llepaculs i la resta de la fauna fa possible, per exemple, les converses de mamífers al voltant de la màquina de cafè. Si alguna virtut tenen els pilotaires és que proveeixen de conversa i material per, per exemple, magnífiques entrades a un blog
.
Totalment d’acord amb en mkl. Eliminar pilotes pot produir desastres impensables en l’ecosistema. A més, els pilotes, com els peixos pilot, ens senyalen on són els pilotofílics.
@mkl
Si ja tens raó, ja. Ara que he iniciat aquesta mena de safari fotogràfic, se suposa que no puc treure l’escopeta perquè em quedaria sense matèria primera per a l’estudi, no? Els seguiré observant des de darrera dels matolls i a una certa distància de seguretat, que no sé si aquestes coses no són contagioses…
@cumClavis
I a una molt dolenta, es deuen poder xutar! No els tocaré, no, però em comencen a fer por: és com si tinguéssin superpoders… Estàs conversant, convençuda d’haver-los deixat al seu despatx, i de sobte te’ls trobes enganxats a la teva esquena, intentant gratar alguna cosa de la conversa. Estàs segur que no poden fer “tallar i enganxar” com l’Office?
Anna, sense deixar d’estar d’acord amb el company mkl, per favor, no et reprimisques guardan l’escopeta. Si tens la necessitat vital de traure l’arma davant d’un pilota, fes-ho. Els caçadors també formen part de l’ecosistema i per tant d’eixe equilibri.
M’has alegrat la vesprada del diumenge. thkx
Hola,
Excel·lent la reflexió que apuntes. Aquest col·lectiu ja ve des de l’època feudal. Si recordes, havia la figura del bufó que es dedicava a fer riure al senyor feudal.
Pot ser les organitzacions és una representació del feudalisme? De fet, si t’hi pares a pensar hi han serfs i senyors feudals…
Saluts.
Agustí Brañas
@Vicent
Ufff! Havia fet la declaració d’intencions amb la boca petita i força a contracor… Ara em debato entre una via o l’altra
@Agustí
Tu tens algú infiltrat a la meva feina! Tinc una companya que sempre em diu que jo, en una vida anterior, havia estat bufó i que quelcom m’ha quedat: ric, salto, faig broma i dic tonteries constantment. Però, posats a assumir algun paper en el castell, m’estimo més aquest.
I amplio el comentari, a posteriori, perquè s’entengui l’afirmació anterior. Per a mi (i em consta que per a molts altres també, si vas seguir les converses a Twitter), el bufó no era un pilota. Era algú que feia riure des del sarcasme i amb un to burleta. Malgrat estar contractat pel senyor, aquest era sovint l’objecte de les seves mofes i crítiques. Altra cosa és que el senyor no se n’adonés i també rigués. Quan dic que m’estimo més fer de bufó, en cap moment estic fent l’afirmació pensant que aquest pugui ser una mena de pilota dels que han motivat aquesta entrada.
Como siempre, me alegras con tu lucidez y sentido del humor para describir las situaciones que muchas veces nos molestan y en ocasiones, nos perjudican.
La presencia de personajes de este estilo (y de otros) dan por tierra las proclamadas políticas y los declamados equipos, haciendo que la “fauna empresarial” sea digna de un zoológico. Lo que uno debería considerar es cuando, o hasta cuando, quiere participar de la farsa. Por otra parte, si bien el personaje existe en todos lados, tiende a desaparecer cuando no es alimentado por el ego o las conveniencias del jefe. Hace un tiempo escribí un artículo que decía “dime que seguidores tienes y te diré el tipo de líder que eres”.
Anna, como siempre, gracias, es un gusto leerte
@Mariano
Un placer tenerte por aquí comentando. Ciertamente, semejante fauna desmonta lo que se le ponga por delante: equipos, clima laboral… Si sólo se perjudicaran a ellos mismos y al superior que alimenta esta dinámica, seguramente ni serían dignos de mención. Pero unos y otros acostumbran a ser bastante mediocres, por lo que sólo les queda como estrategia de supervivencia desviar la atención hacia cualquier bicho viviente que se mueva a su alrededor y convertirlo en presa para ofrecerselo al jefe de turno. Una lástima que las organizaciones aún permanezcan impasibles ante tales comportamientos. Un abrazo.
Tot molt bó i sa nuvia molt guapa. Ara vull un post en el mateix estil sobre els enxufats. Gràcies.
Y luego está lo del escarabajo pelotero, que es quien realmente amasa interminablemente este perfil.Hay que ir a por el escarabajo!
@tonapou
Apunto la teva petició com a pendent, però ja saps que els teus desitjos són ordres per a mi.
Doncs, deixant de banda la modèstia, sobre endollats també tinc un vast coneixement…
@cumClavis
Contra el escarabajo pelotero ya tengo la solución. El otro día, en el súper, encontré un spray insecticida de 1L. En la etiqueta indicaba que era específico para “insectos y otros animales rastreros”. Confieso que fue una compra compulsiva, pero ¿puedes imaginar la emoción del momento?
este… me interesa el insecticida especialmente. Estaría bien de esos que son una pegatinita y que se queda el bichín moviendo las patitas sin poder moverse…
Ya veo a ese macho con las zapatillas pseudomolonas y una camisa celeste dando pasitos y viendo cómo el adhesivo hace hilillos amarillos entre la zapatilla y la trampa.
Y ellas? ya veo esos zapatitos de salón con un par de centímetros de tacón bien pegaditos, y ellas rojas de rabia porque no podrán enseñarle el súperpouerpoint que han preparado…
Ains…
@tonapou
Aquests exemples tan gràfics que poses només tenen un problema. I és que em vénen al cap en el moment més inoportú i se m’escaparà el riure… Ains!
Excel·lent retrat del pilota. En qualsevol cas, no cal menystenir-lo, car no deu resultar gens fàcil ser un pilota a full time. El pilota és la subespècie més adaptativa del gènere ‘homo stupidus’ i, com a tal, ha de dedicar un esforç a mantenir-se digne de titans… Penseu que aquest món està ple d’estúpids, i que ser estúpid (”estúpid” a seques, no “un estúpid”… qüestió de matisos) requereix un esforç i una dedicació que ratlla allò sobrehumà, perquè hi ha massa competència!
D’altra banda, com la @tonapou, jo també friso per veure el retrat dels “endollats” i t’animo a que ‘ataquis’ un altre dels personatges grotesc però nociu que acostuma a deixar-se veure pels ecosistemes organitzacionals (més freqüent a l’àmbit de les administracions públiques): el “pajillero mental”.
Gràcies per haver-me fet somriure.
@JoanKa
I a mi que sempre m’ha semblat que els hi surt natural…
Atenent a les vostres demandes, el dels endollats s’està començant a coure, tot i que encara trigarà a veure la llum perquè em vaig prometre que no n’editaria dos de seguits en aquesta categoria. Teràpia, sí, però no intensiva.
D’altra banda, interessant aquesta altra figura que proposes. Me l’apunto. Crec que podré trobar també algun exemplar per retratar.