gen 31 2010
Transparència i governança
Si algun cop heu observat un nadó jugant a l’acuit, haureu pogut deduir la lògica que regeix la seva comprensió del joc. Això és quelcom –la percepció distorsionada d’un mateix i de l’entorn– que la seva tendresa justifica i explica, però que perdria tot sentit si s’estengués més enllà del que és habitual en el temps. Així, el podeu veure amagant la cara darrera de les seves mans menudes i, amb aquest simple gest, imaginar-se a recer de qualsevol observador, invisible davant d’altres mirades. No et veig, no em veus.
Si en alguna ocasión habéis observado a un bebé jugando al cucú–tras, habréis podido deducir la lógica que rige su comprensión del juego. Esto es algo –la percepción distorsionada de uno mismo y del entorno– que su tierna edad justifica y explica, pero que perdería todo sentido si se extendiera en el tiempo más allá de lo habitual. Así, se le puede ver escondiendo la cara detrás de sus manos menudas y, con este simple gesto, imaginarse a resguarde de cualquier observador, invisible ante otras miradas. No te veo, no me ves. [+]
¤¤¤¤¤¤¤¤¤¤¤
Mentir, mentir-se un mateix per enganyar als altres, és un exercici arriscat que ens acaba convertint en víctimes dels propis paranys: quelcom que es dóna [indistintament] tant en l’àmbit personal com en el de les organitzacions. Potser per això mateix i mentre avancem en el camí de bastir principis sòlids per a la bona governança de les institucions públiques, fóra bo recordar el valor de la transparència. Vet aquí alguns preceptes bàsics:
- La transparència implica valentia per analitzar encerts i equivocacions, per reconèixer-los sense por i acceptar els resultats, fins i tot, quan aquest no són el que s’esperava. Implica capacitat per generar el clima de confiança suficient per donar cabuda a la tolerància al fracàs i al reconeixement de l’error com a via d’aprenentatge.
- Tan sols es pot ser transparent des de la coherència, quan es fa el que es diu. Cal que la transparència formi part de la naturalesa de les organitzacions, que s’integri en la seva essència i es manifesti en qualsevol activitat. Per això, cal que les administracions apostin per integrar-la en tots els àmbits d’actuació, inclosa la interrelació entre els seus membres.
- Exercir-la és un deure, però també un dret. La transparència obre les organitzacions al judici i reconeixement de la societat. Implica capacitat per respondre –en qualsevol moment– de la gestió realitzada, de la presa de decisions o de l’ús dels recursos. Però alhora, la transparència –quan s’exerceix de manera adequada– legitima a les institucions per reivindicar un espai d’autonomia per a l’acció.
- Defineix com es prenen les decisions. La transparència no és un argument polític ni de gestió potestatiu. La seva absència permet jugar driblatges curts, però resta valor institucional a llar termini i suposa conformar-se amb avançar amb rumb incert mentre es renuncia a la visió de llarg abast.
- És la base per establir vincles perdurables en el temps. Tan sols les organitzacions que actuen i es gestionen de manera transparent arriben a establir relacions de confiança. Els lligams que es construeixen són de reciprocitat, el que fa de la transparència l’instrument més efectiu per generar certesa i confiança, per enfortir els vincles d’una institució amb els seus membres i amb la societat.
- Transparència i corresponsabilitat es retroalimenten mútuament. No és factible compartir missió, visió, valors o objectius des de l’opacitat. Les administracions responsables són aquelles que saben identificar, de manera efectiva, que és el que poden i el que han de fer; les transparent, a més, són les que saben transmetre-ho adequadament per convertir-se en espais compartits i democràtics on integrar tant als seus membres com a la ciutadania, en la cerca permanent per dota de major valor allò que és públic.
- La transparència no admet gradacions malicioses. Es pot faltar a la transparència de paraula, obra o omissió, però les mitges veritats sempre han estat [indiscutiblement] mitges mentides. La transparència implica mostrar-nos –en tant que organitzacions– tal com som: sense ornaments, sense embuts, sense afegir ni treure res. Però també suposa fer-ho amb la suficient claredat com perquè la dada i el relat, a banda de certs, siguin intel·ligibles.
- La implicació i el compromís institucional mal entesos duen a la manca de transparència, donant lloc a polítiques paternalistes adreçades a “protegir” les organitzacions de les conseqüències de les seves pròpies decisions i dels seus actes. D’aquesta manera, es recullen sobre si mateixes, es neguen qualsevol possibilitat d’avenç que sorgeixi de l’autoavaluació i les fa impermeables a les evidències.
- Quan manca transparència, la comunicació esdevé un mecanisme de defensa: s’inverteixen més esforços en controlar els fluxes d’infomació i els continguts que en cercar la seva efectivitat. És en aquest procés quan el terme es desvincula de la realitat i s’exposa al desgast, ja sigui per excés en l’ús discursiu per defecte en l’ús efectiu o per ambdues alhora.
- La transparència exigeix professionals íntegres i honestos. No existeix transparència possible cap enfora, més enllà de les institucions, que no neixi del compromís real i previ de cadascuna de les persones que la integren. Per això, les administracions han de ser competents per establir el com, el marc de funcionament.
Si parléssim de roba, dir que dus transparències poc voldria dir. Potser és el vestit que et deixa veure la roba interior? O fins i tot aquesta és transparent i deixa a la vista el cos…? Dir que ets transparent no és tant important com deixar clar que penses deixar veure, per això crec que aquesta paraula s’utilitza de manera tan “espontània” per part de tothom, avui en dia. Una altra enganyifa… Suposo que a això fa referència el punt 7 d’aquest decàleg que ens deixes i que t’agraeixo per concretar aquest terme que està de moda i poc explicat.
Anna,
Per mi, transparència és sinònim de no voler amagar res, sóc completament transparent, t’ho ensenyo tot pq, de fet, no tinc res a amagar.
Per aquest motiu, crec que la transparència és un dels principals antídots per contrarestar l’actual desafecció política…
Això també es pot llegir a l’inversa, si els nostres polítics no estan promovent polítiques transparents… és sinònim que ens estan ocultant alguna cosa?
Gràcies pel post, l’he trobat molt encertat.
En la línia paradòxica d’en cumclavis, em pregunto què es podria veure d’una cosa totalment transparent? I com una vegada comentàva amb ell, un dels essers més perversos de la ciència ficció és l’home invisible, totalment transparent…
Ser franc, explicar-se, mostrar allò que, tradicionalment, s’amaga; evitar enfosquir la gestió, ser clar i obrir portes, ventilar la casa, tot això requereix decidir on poso finestres i on poso parets. Requereix decidir que mostro i que és de bona educació i de acurada discreció no mostrar.
Passa que el que de veritat costa és assumir que la bona gestió es basa en les decisions responsables, tot i que alguna impliqui amagar allò que cal ser amagat. No hem de cercar totalitat, transparències totals que ens facis invisibles, hem de decidi;r i, ai, això és el que no vol assumir ningú.
A veure, aprofitit aquest post blog teu que és el nostre perque tú ets així, per explicar-te el meu trauma d’aquesta setmana i que encara no el m’he llevat de sobre i que té a veure amb el teu punt 8: a la institució on treballo va haver-hi dimecres una espècie de jornada de portes obertes endins perque cada departament/àrea/el que sigui mostras què està fent. A nosaltres el dimarts ens digueren que no hi estàvem convidats perque hi ha crítiques a la nostra feina i evitariem posar-nos en una situación incòmode. Oseaflipa. Vaig passar tota la documentació a la persona que havia de fer la presentació i ja està. Cap explicació de l’estat del projecte, ni per bé ni per mal. I hauria pogut ser una possibilitat fantàstica per seguir detectant mancances.
Hi ha crítiques, que poden ser destructives, però que molt possiblement es puguin convertir en constructives i més si es pot establir un diàleg directe, però no puc entrar-hi… i si eso ja m’ho diran.
Val. Jo tota traumatitzada tot dimarts, tot dimecres… Dijous, quan ho comento a un company, em diu que li paréix bé perque així la gent es sent lliure a l’hora de criticar. Oseatía, flipa el doble.
Trasparència dius? Si ni tan sols entre companys i dins una mateixa institució per a poder fer les coses millors es pot establir un contacte directe, crític i respectuós?
Falta mooolt… I crec que passa per establir, com diu Mkl, què es vol mostrar i què no.
No és tan difícil. Jo som moooooolt burra, però no som transparent. Que no tengui res a amagar no vol dir que hi hagi certes coses que vulgui que s’ensenyin. Una organització HA de tenir certs trets (no sé quins) que s’han de tractar amb més discrecció que altres.
La paraula trasparent em pareix molt radical… Opaca, em fa por… Traslúcida? no sé…
per cert, has vist? Ho he entés tot!!
XD
D’acord amb el que diu el Mkl i la Tona…
Crec que ho puc resumir en:
Una administració pública ha de ser, per defecte, transparent i ocultar només allò que realment sigui necessari no ensenyar.
Però fixeu-vos que la situació actual és just la contrària: tot és ocult excepte allò (poc!) que es vol que sigui transparent.
M’explico?
Amos, t’expliques sssstupendament bé. Casi estic per dir-te que hi estic d’acord. XD
Seriosament, no creus que el que hi ha és por a mostrar? Hi ha molta informació, molta delicada, però moooolta altre que no ho és.
Per algún extrany motiu la desconfiança s’ha establert com al tret més important dins les institucions (públiques i privades, salvant excepcions).
Desfer-se de la desconfiança serà diícil…
Hola Anna,
Fa un temps vaig escriure una entrada: ¿Transparencia u opacidad? http://habilidadesdirectivas20.wordpress.com/2009/08/04/%c2%bftransparencia-u-opacidad/
El seu entorn era i és el del món empresarial. Malgrat això, cada vegada més, és més necessari en el món públic. Aprofitant la metàfora de l’entrada, crec que la política ha fet llenya i que costarà molt que torni a aixecar l’aixeneta.
Transparença és sinòmin de confiança i d’autoestima. Podem confiar en la nostra classe política? Deixo la pregunta en l’aire …
Saluts.
Agustí Brañas
@cumClavis @MarcG @mkl @Tona Pou @Agustí Brañas
Excepcionalment [i si no us fa res] un contesto a tots plegats en un sol comentari, perquè el debat s’ho val. Ben cert és que aquest mot es banalitza, de manera que perd tot el sentit. De fet, és un d’aquells que surten a qualsevol pla estratègic que no es vulgui menystenir. Però al contrari del que pensava fins fa poc, crec que no hem de renunciar a emprar aquests conceptes tan desvirtuats; ans al contrari, cal restituir-los tot el seu sentit. I això no es pot aconseguir d’altra manera que emprant-los com i quan pertoca, defensant el que signifiquen veritablement.
En Marc l’encerta de ple (al meu modest parer) quan afirma que s’és transparent perquè no té res a amagar. Hi ha una diferència notable (tot i que subtil) entre no ensenyar i ocultar. I és aquí on volia arribar amb aquest apunt: la transparència ha de ser una actitud, una orientació present a totes les activitats d’una administració pública i no quelcom que s’hagi de cenyir al retiment de comptes. El que no implica que ho hagis d’inundar a ningú amb dades i més dades que no aportin informació o que, fins i tot, despistin. Però les coses s’han de fer de manera que es pugui explicar, ensenyar i fer públic.
Pel que fa a les finestres i les portes, a decidir on s’han de posar i com, és un punt que em genera molts dubtes. M’explico: bé que s’ha de trobar un equilibri en la gestió i la informació, en el temps en que aquesta es proporciona perquè sigui completa i intel·ligible, però aixecar estructures de contenció a aquesta informació és quelcom que no acabo de concebre. Finestres i portes cap enfora? Esmercem esforços en controlar-ho? Podrem, tan sols, fer-ho? O per poder contenir els fluxos d’informació cap enfora també haurem de bastir barreres internes? On posem els límits? Amb quina voluntat les aixequem i què ho justifica? Utilitzar l’argumentació del bé comú per a defensar un benefici personal és quelcom que ha passat, passa i seguirà passant. Qui està legitimat per decidir que es posa al davant i que es posa al darrere? Tampoc hi té res a dir el ciutadà en aquest aspecte? Perquè de ser així, em temo que seguim amb un model d’administracions i administrats, on se li cedeix molt poc (o gens) protagonisme al ciutadà, on se’l relega al paper de subjecte passiu.
Què es podria veure d’una cosa totalment transparent? Doncs potser la qüestió se centra tant en veure quelcom, sinó que aquest deixi passar la llum, sigui clar i diàfan. Però cal definir, a priori, què volem: que el ciutadà percebi la gestió o l’estructura? Crec que l¡estructura només troba la seva raó de ser si és capaç d’esdevenir l’instrument que garanteixi una bona administració d’allò que pertany a tots.
No sé si m’explico, però us posaré un exemple per resumir-ho gràficament. Per a mi, la transparència és anar net, polit i endreçat. És mantenir un adequat nivell d’higiene, prou com perquè -si les circumstàncies ho exigeixen- puguis despullar-te sense patir innecessàriament pel teu aspecte. Obviar maquillatges i afegits, perquè saps que estàs presentable en tot moment, fruit d’una cura permanent. I això, ja em perdonareu, és quelcom força diferent d’anar conill per la vida. Seguim…
[...] This post was mentioned on Twitter by Miquel Rodríguez, arati, Marc Garriga, Humannova, asier gallastegi and others. asier gallastegi said: RT @Amblletradepal: Nou apunt al bloc: "Transparència i governança" [ http://bit.ly/9y3zWI ] [...]
Esteee… A veure, sí a tot. Però jo volia una resposta sols per jo!! =P
Jé! Em sembla que et tinc molt mal acostumada…