jul 25 2010
Allà on la prosa no arriba
Hi ha quelcom en la poesia com a gènere literari que fa que se’m resisteixi intent darrere intent. Ben poques han estat les ocasions en què algun vers desperta la imaginació, pocs els poemes que aconsegueixen arrencar-me de la letargia dels sentits. Però immersa en aquesta inexplicable resistència anímica, de tant en tant els ulls encara són capaços de desvetllar petits tresors.
Hay algo en la poesía como género literario que hace que se me resista intento tras intento. Escasas han sido las ocasiones en que algún verso suelto despierta la imaginación, pocos los poemas que consiguen arrancarme del sopor que me genera su lectura. Pero inmersa en esta inexplicable resistencia anímica, de vez en cuando los ojos aún son capaces de desvelar pequeños tesoros. [+]
¤¤¤¤¤¤¤¤¤¤¤
Les llargues tardes d’estiu, l’ensopiment que acompanya la canícula, han dut a la memòria alguns versos oblidats d’en John Donne. Estintolada a recer d’una bona ombra, rellegia “…cap home és una illa, completa en si mateixa, tot home és un fragment del continent, una part del conjunt” [Meditació XVII, Devotions Upon Emergent Occasions ], una reflexió in crescendo que corona de manera excelsa: “…la mort de qualsevol home em minva, perquè sóc part de la humanitat. Per això, mai preguntis per qui toquen les campanes: toquen per tu”. Presta, vaig resseguir els prestatges a la cerca de l’obra de Donne, empesa per l’ànsia de revifar el gust per la poesia. I així, immersa en la seva lectura, transcorren les darreres tardes de juliol.
Quan la prosa manca de la força suficient per expressar allò que escapa a la nostra raó, quan es torna dura, nua i sorruda per dibuixar quelcom, la poesia té l’estranya virtut de recollir el testimoni per acabar –a cop de rima i de ritme– convertint les idees en simfonies capaces de dur-nos per passatges poc transitats d’extraordinària bellesa. Donne és un poeta de ploma magistral, algú amb qui reafirmar-se en la íntima creença que la poesia neix en el punt exacte on la prosa comença a marfondre’s.
HOLY SONNETS /X
Death, be not proud, though some have called thee
Mighty and dreadful, for thou art not so;
For those, whom thou think’st thou dost overthrow,
Die not, poor Death, nor yet canst thou kill me.
From rest and sleep, which but thy picture[s] be,
Much pleasure, then from thee much more must flow,
And soonest our best men with thee do go,
Rest of their bones, and soul’s delivery.
Thou’rt slave to Fate, chance, kings, and desperate men,
And dost with poison, war, and sickness dwell,
And poppy, or charms can make us sleep as well,
And better than thy stroke; why swell’st thou then ?
One short sleep past, we wake eternally,
And Death shall be no more; Death, thou shalt die.
SONETS SACRES /X
Mort, no t’enorgulleixis tot i que t’hagin anomentat
poderosa i terrible, car tu no ets així,
ja tots els qui creus abatuts per la teva força
no moren. Pobre mort!, ni tan sols a mi em pots matar.
Del descans i de la son, que són tan sols la teva imatge,
brolla plaer. Tanmateix, de tu n’haurà de venir més encara:
els millors aviat marxen amb tu,
descans dels seus ossos, llibertat de les seves ànimes.
Esclava del destí, de l’atzar, de reis i de desesperats,
habites en el verí, en la guerra i en la malaltia.
Opi i fetilleria poden adormir-nos talment com tu ho fas,
fins i tot millor. Llavors, per què t’envaneixes?
Després d’un breu son, despertarem eterns
i ja no hi haurà més mort: tu, oh mort, moriràs.
A tu,
qui siguis, t’invito a trobar les coses
amb la transcendental bellesa,
com jo les trobo,
i tindràs el poema..
(Joan Brossa)
Bona entrada Anna…molt bona..
Me encanta la reflexión que haces en esta entrada Anna.
En mi opinión, la poesía intenta habitar un espacio íntimo, que la prosa nunca podría ocupar. Y se acerca a él en forma de caricia sutil, exquisita, apenas un soplo sobre la piel, casi imperceptible, que sólo está al alcance de algunos (en un determinado momento y estado) comprender; el efecto sangrante o balsámico de un poema depende mucho del lector (ahí es donde gana por goleada, la prosa deja menos margen a la interpretación).
En este sentido, lo digo siempre, la poesía es más generosa. Somos nosotros quienes la dirigimos, al interpretarla, y la colocamos en el centro neurálgico del sentimiento, allá donde radica el dolor o la alegría, justo sobre la herida o sobre el gozo… y la poesía se deja llevar y suma, calmando el miedo o expandiendo el placer.
Es sólo una opinión, no soy experta en poesía, he regresado a ella hace poco, después de un largo alejamiento, pero el placer que proporciona es tal, que apuntes como el tuyo se agradecen, porque nos recuerdan donde están las esencias y donde regresar cuando uno quiere reencontrarse a sí mismo (y a los demás, y al mundo).
Gracias Ana, una entrada preciosa.
@Trina
Gràcies per les paraules d’en Brossa que no coneixia. Potser sí que és això que diu: cadascú de nosaltres basteix el seu propi poema. Espero, aquesta vegada, prosperar en l’intent. Una abraçada.
@Francesca
Bonita reflexión entorno al apunte. Esa caricia sutil, exquisita… apenas un soplo sobre la piel de que hablas, ésa [precisamente] es la que creo encontrar en la poesía. Como el suspiro ajeno en la nuca, algunos versos consiguen estremecerme, más cuando narran lo que se nos antoja duro, sucio, extraño. Y consiguen situarnos en un plano diferente, una especie de comunión, con nuestros sentimientos más contradictorios. En ese sentido, la poesía es un buen apósito al que recurrir. Me consuela no ser la única que se acerca y se aleja de ella: quizás sea la manera natural de relacionarnos con este género literario. Gracias por tu comentario.
Anna, no coneixia Donne, ni per tant aquest sonet preciós. Ha estat un regal. Gràcies, Xavier
@Xavier
De res, Xavier. La lectura de Donne ha estat un bon pròleg per al descans estiuenc. Espero que el gaudeixis tant com jo. Bones vacances.