mar 29 2009
Talita cumi
Quelcom es cou a la blogosfera. No és una veu, ni dos, sinó una multitud. Recentment, Julen ha iniciat el debat entorn d’una llista de 27 preguntes, prometedores. Per a qui busca respostes, vet aquí alguns dels interrogants plantejats: quins són els principals canvis que s’estan produint en la realitat i que afecten al món del treball i a la gestió de les organitzacions? Quines són les principals fonts de malestar en les organitzacions? Com superar les contradiccions entre treball cognitiu i estructures organitzatives?
Algo se cuece en la blogosfera. No es una voz, ni dos, sino una multitud. Recientemente, Julen ha iniciado el debate en torno a una lista de 27 preguntas, prometedoras. Para quien busca respuestas, he aquí algunos de los interrogantes planteados: ¿Cuáles son los principales cambios que se están dando en la realidad que afectan al mundo del trabajo y a la gestión de las organizaciones? ¿Cuáles son las principales fuentes de malestar que se vivencian en las organizaciones? ¿Cómo superar las contradicciones entre el trabajo cognitivo y las estructuras organizativas? [+]
¤¤¤¤¤¤¤¤¤¤¤
Si com a mostra val un botó, la primera resposta arriba en forma d’epístola a la corporació -a una qualsevol, tant li fa- que signa Sueños de la razón: un desgranat de retrets que ja ha provocat la dimissió d’algun que altre responsable de recursos humans.
Partim del coneixement -no el llicenciat, el que comptabilitzem per parlar de transferència i que no és res més que una part ínfima del coneixement que atresoren les persones que integren una organització- com la clau de volta per innovar. Com explicar-se la ingent quantitat d’informació infrautilitzada per manca d’adequació, en les maneres de fer, en els valors que les inspiren?
Una llarga cua de talent obviada en favor de qui sap què, de tants com són els interessos que ajuden a mantenir intactes estructures obsoletes. S’ha de ser agosarat per confiar el futur d’una institució a Pareto i concebre la innovació com un actiu exclusiu d’un petit reducte de directius (en ares d’una consultolabia que, lluny de consistir en simple paroxisme verbal, manté correspondència amb esquemes mentals inaudits). Perquè som incapaços d’impregnar i fer extensius a tota l’estructura uns valors que la pròpia organització defineix com a estratègics? Entendreu que em vegi obligada a compartir amb Julen alguns dubtes més: què vol dir innovar? com innovar el concepte d’innovació?
Universitats 2.0, empreses 2.0, organitzacions 2.0? Que la informació ja no és poder si no es comparteix i que -com encertadament ens recorda en Genís Roca- tampoc ho és si no s’actualitza, són alguns dels principis que regiran els propers temps. D’igual manera que ho és el fet que ja no necessitem les organitzacions per organitzar-nos (Clay Shirky, 2008).
Comença a ser imperant que entenguin que no som treballadors, professors o estudiants 2.0. Som 2.0 en les nostres múltiples facetes i no volem ser segmentats, disseccionats, i que prenguin només la porció que els interessa. Hores d’ara, ja han perdut el control i la informació flueix fora dels camins establerts. I ho fa, fins i tot, avalada per una major credibilitat que no pas la prescrita per la pròpia organització.
Nadie sabe más que todos juntos, afirma, contundent, Soumitra Dutta (La Contra de La Vanguardia, 27/03/2009). I segueix: “lo más importante es que la tecnología no sólo cambia las formas, también los valores, y quien no sabe adaptarse a los nuevos desaparece”.
Malgrat algunes veus que afirmen que no ser 2.0 està lluny de suposar la seva fi, el cert és que el moviment es demostra caminant. Si bé l’1.5 ens sona més proper, el que queda per fer encara és considerable respecte de la casella de sortida. Més si considerem que encara moltes corporacions ni tan sols es plantegen prendre part en el joc.
Organitzacions cegues: no veuen; paralítiques: no es mouen. Quelcom es cou a la blogosfera. Una revolució silenciosa que clama: talita cumi, alçeu-vos i camineu.
Des del meu humil punt de vista, és tal qual ho expliques, companya…tal qual…Què més dir…?
@cumClavis
No sé què més es pot fer: cridar més fort i més clar? agafar-les per les espatlles i sacsejar-les perquè reaccionin? Certament, no hi ha ningú més sord que qui no vol escoltar…
Sí… Aquesta és la qüestió més important. Em som “alguns” què ho estem veient… i, per tant, “silenciosa” fins quan???
Passsssem de tot i anem a la nostra!!! Aurrrrr!!!! [no sé que vol dir en l'idioma d'en Leònidas...]
@Carme, @cumClavis
Potser caldrà deixar de predicar en el desert i focalitzar-nos a l’acció: caçadors-recol·lectors del 2.0 en territoris més fructífers, no? Avui he assistit a la conferència que ha fet en Benach a la UdG i em segueixen preocupant algunes coses: integrem el 2.0 a l’educació sense garantir els recursos i l’accés, no pensem que els nadius digitals ho són en base als recursos dels immigrants digitals i dels que no ho són. Tota una fractura generacional, informacional que fa que el 2.0 també pugui ser perversament excloent.
Aquest post parla, com tants altres que s’han escrit darrerament, dels que no volen. Algun dia haurem de dedicar algun als que no poden i adreçar els esforços més a gestionar competències que a solventar incompetències. Més quan aquestes són volgudes, desitjades i sostingudes.
[...] virtuales, al menos mientras aguardamos a las otras… “Niña, levanta”, Talita cumi, dice Anna y es que está notando que algo pasa en la blogosfera, que se está montando una… [...]
Hola Anna, Carme i Manel!
Comparteixo gran part de les idees que comenteu sobre el funcionar de bona part d’organitzacions. Crec que tot i el difícil escenari, ens hem d’animar mútuament. Un cop vist que part de la semàntica del management és molt qüestionable, ara és moment de treballar des de dins per fer organitzacions… com dir-ho… més humanistes! I considero, que perquè això succeeixi entre tots ens hem de responsabilitzar-nos de tensar la corda dins les nostres organitzacions. Hem de promoure la crítica i la auto-crítica, sabent que no serà una feina gens fàcil. Venim d’una cultura a on la crítica o el qüestionar (sobre la base constructiva) s’ha relegat sempre a la discòrdia i no a la voluntat de millora. I això ens ho trobem diàriament, tan a l’escola com dins les empreses.
Ara fa poc, i en gran part per aquests motius que comentem, he pres la decisió (no gaire fàcil tenint en compte el context laboral) de canviar la meva aventura professional cap a nous projectes. Crec que ho podem fer
i d’això no en tinc cap dubte. Tenim quelcom guanyat, i és que el debat ja s’ha aconseguit traslladar fins aquí… Això em fa recordar l’inici d’un clàssic “Un fantasme ronda per la blogsfera…”
Ens llegim!
@Oriol
No et falta raó quan parles de corresponsabilitzar-nos per al canvi. Però la incidència que pugui tenir em temo que és molt limitada: qui pot iniciar el procés de canvi és el mateix que creu beneficiar-se de les estructures organitzatives i de la gestió de la informació vigents. Així que cal fer evident que un enfocament d’aquesta mena és equivocat i que la pèrdua és més gran que el benefici (si és que n’hi ha) que se’n deriva de mantenir-les intactes.
Malgrat el cert pesimisme, m’alegro que encaris nous projectes en aquest camp (i que algun dia ens explicaràs, no?). Fan falta molts esforços i segur que la teva aportació es farà notar. Els millors desitjos per a la nova etapa.