Amb lletra de pal

Per a un profà en cimeres de consultors artesans, la trobada d’aquesta setmana a Segòvia hauria pogut passar per una mera reunió d’amics, coneguts i saludats. No us relataré en aquesta entrada el que va esdevenir durant l’estada a Segòvia: em consta que n’hi ha que ja ho han fet excel·lentment, amb una frescor de la que em reconec mancada. Si busqueu cròniques plenes a vessar de matissos i sabors, només cal que llegiu els blocs dels que vam fer de Segòvia la nostra Meca particular: Julen, cumclavis, mkl, Odilas, Yoriento, José Miguel, Nacho, Carmen i una servidora. Sense oblidar vigoncas i dreig, per als qui no hi ha barreres físiques infranquejables.

Para un profano en cumbres de consultores artesanos, el encuentro de esta semana en Segovia hubiera podido quedar en una mera reunión de amigos, conocidos y saludados. No os relataré en esta entrada lo que aconteció durante la estancia en Segovia: me conta que ya hay quien lo ha hecho excelentemente, con una frescura de la que me reconozco faltada. Si buscais crónicas desbordantes de matices y sabores, sólo será necesario que leais los blogs de aquellos que hicimos de Segovia nuestra Meca particular: Julen, cumclavis, mkl, Odilas, Yoriento, José Miguel, Nacho, Carmen y una servidora. Sin ovidar a vigoncas y dreig, para quienes no existen barreras físicas infranqueables. [+]

¤¤¤¤¤¤¤¤¤¤¤

Ens hem trobat allà fruit d’una cerca conscient-inconscient, seguint el fil d’Ariadna dels blogrolls i els comentaris als blocs. Un viatge que vam iniciar ja fa temps, sense saber-ho, i que ha comptat amb una wiki com a petit cavall de Troia per acabar desembarcant sigilosament al peu de l’aqüeducte.

Vam arribar un a un, per separat, amb mitjans i tempos diferents. Coincidim en grau d’intensitat, però mantenim expectatives, il·lusions i motivacions circumscrites a l’àmbit d’allò que és íntim i personal. En definitiva, som iguals i, alhora, ben diferents. Compartim maneres de fer en l’exercici de la consultoria, però també valors més enllà de la praxi professional. Només cal sentir parlar a Odilas per entendre-ho en tota la seva dimensió: un discurs apassionant (i apassionat) que va aconseguir fer-me emmudir.

Com aglutinar tota aquesta càrrega, com extreure’n valor sense haver de renunciar als territoris personals, sense restar res per tal d’aconseguir sumar? Corren temps en què es habitual sentir parlar d’alinear persones a objectius -d’empresa, institucionals, corporatius, estratègics,… Corren temps durs, on alinear i alienar són conceptes que sovint s’acaben per confondre.

En un moment de les sessions de treball, una cita de Dolors Reig va saltar al cim de la taula: “Cuando los miembros del grupo sitúan las necesidades de éste por encima de las propias, el grupo está en peligro.” Una afirmació d’una evidència tan insultant que la seva descoberta resta reservada a aquells que tenen la capacitat de repensar en simple, en net. Una sentencia que, encara avui quan la rellegeixo, em sedueix per la bellesa de la seva simplicitat.

És temps de construir des de la legitimitat dels valors personals, de bastir la pluralitat des de la individualitat, de conservar els trets identificatius de cadascun de nosaltres perquè el resultat tingui més facetes, més substrat, més riquesa. D’aquí, la importància de declinar adequadament, de saber passar -en un constant exercici de retroalimentació- del que és singular al que és plural. I viceversa.

Allà on ens tornem a trobar -escenaris esporàdics o quotidians, físics o virtuals, de confluència i de divergència-, hi serem perquè vulguem ser-hi. Així de senzill. Hi té cabuda alguna motivació més profunda, sincera i eficaç?

Un observador que ens hagués mirat allà estant podria concloure que vam marxar d’igual manera que vam arribar. Però em consta que no ha estat així: no cal fer res més que seguir els blocs i els twitejos per descobrir-hi maregassa. Com qualsevol aventura, aquesta tampoc està, ni ho estarà a mida que vagi avançant,  exempta de riscos. Però si hi ha res que hagi quedat palès a Segòvia, és que un consultor artesà no es caracteritza per l’aversió al risc.

Acabada la diàspora peninsular i recordant que “ser consultor artesano no es ser santo”, algú encara es pregunta si els consultors artesans poden arribar a tenir ales. Tant li fa, no és cert? Àngels o dimonis, la I Cumbre Mundial de Consultoría pretendidamente Artesana ja és un fet.

Trackback URI | Comments RSS