mai 31 2009

Com més serem, menys riurem [Dani]

Published by Anna at 12:28 pm under Amb veu, sense bloc

castell


Normalment l’estatus del funcionari és qüestionat, i amb ell el conjunt de les administracions públiques, sota l’argument de gaudir d’uns privilegis molt allunyats dels principis imperants en una societat capitalista. En el moment de crisi actual els ulls comencen a malmirar, bé a mirar més malament del que ho fan normalment, el sector públic.


Normalmente, el estatus de funcionario es cuestionado, y con él el conjunto de las administraciones públicas, bajo el argumento de disfrutar de unos privilegios muy alejados de los principios imperantes en una sociedad capitalista. En el momente de crisis actual, los ojos empiezan a mirar mal, más de lo que lo hacen habitualmente, al sector público.. [+]


¤¤¤¤¤¤¤¤¤¤¤

La base model funcionarial en essència divergeix actualment poc dels seus orígens fet que la manté estable als canvis polítics que la dirigeixen. L’estabilitat i rigidesa a que se’l va dotar intenta que la seva actuació s’ajusti als imperatius legals que el regulen i d’aquesta forma s’intenta que pugui servir a la ciutadania amb plena objectivitat i amb un tracte igualitari sobre qualsevol color polític dominant. Aquesta protecció envers el poder polític és una de les principals raons per dotar a l’AAPP d’unes prerrogatives que la diferencien del sector privat. El poder funcionarial en molts casos acaba convertint-se en un contrapoder polític, el polític veu com la seva brillant idea topa amb la rigidesa funcionarial que li censura la seva brillant idea, en molts casos promesa política que el ciutadà ha votat, per no ajustar-se a la legalitat existent o per voler-se realitzar fora de qualsevol procediment administratiu, procediment que el funcionari haurà de recordar al polític que existeix per garantir que arriba al ciutadà amb total transparència i sotmetiment a la legalitat, i per tan a la igualtat.


Arribats a aquest punt la primera temptació del polític és acomiadar al funcionari, però aquí topa amb l’estatus del funcionari que li permetrà seure a la cadira fins que el polític abandoni la seva poltrona i el substitueixi un altre personatge amb brillants idees.


Arribats a aquest punt es poden obrir molts debats: quina figura és més perversa? La del polític que sotmet a la ciutadania el seu projecte i topa amb la burocràcia gris i dura que li impedeix complir les seves promeses o la del funcionari que ha d’aguantar periòdicament la figura d’un il·luminat, en molts casos sense cap tipus de formació, que vol canviar al seu gust el funcionament de la societat que l’ha escollit saltant-se la legislació vigent. Potser també és podria debatre si davant la reforma del sector polític és podrien reduir les situacions privilegiades, dins el mercat laboral, dels funcionaris etc…


Prefereixo analitzar l’organització dins d’aquest monstre lent, sense reflexos i amb inèrcies que gairebé el fan irreformable. En el context de crisi econòmica les empreses intenten millorar la seva organització interna i externa per fer-les competitives i així evitar que s’enfonsin en els forats negres que setmanalment contribueixen a augmentar les cues de l’atur.


L’Administració Públicadel nostre país des de l’inici del període democràtic ha passat per diversos intents de reforma organitzativa per adaptar-lo a la realitat d’una societat que no entén que ningú els passi comptes a l’hora de desenvolupar les seves tasques i què a més els seus treballadors tinguin el privilegi de tenir la feina assegurada. Aquests canvis es poden assimilar a les modes: comencen amb molta força i molta publicitat i acaben morint en silenci. La primera tendència va ser intentar incorporar l’Administració Pública a un model gerencial on els resultats fossin valorables sobre uns objectius preestablerts. Un cop el model va veure’s incapaç de millorar el monstre es decideix optar per provar un model basat en la governabilitat, model basat en les boniques paraules de governança-governament-governabilitat, model que en pocs anys és demostrarà inviable per un error de càlcul: aquest model ha de venir impulsat des de baix, des del poble, no des del governant. Després ja apareixerà un nou corrent que carregat de bones intencions caurà en un altre sac foradat; li direm govern 2.0, e-demòcracia, ideolegsqueensaburrim.som, però en el fons serà el mateix de sempre una mica maquillat perquè sigui creïble.


Aquest model funcional encara pot ser més complex quan ens trobem davant de models burocràtics professionals caracteritzats per tenir una doble estructura sobreposada: una formada pels professionals i l’altre pels funcionaris encarregats de fer la gestió quotidiana dels afers públics. En aquestes estructures és normal una sobreposició d’ordres, tal i com passa amb qualsevol estructura burocràtica, però en aquest cas la lluita es produeix entre un poder polític, el poder dels professionals i el poder burocràtic. Un exemple clar d’aquest model el trobem dins les Universitats, on les estructures de govern es multipliquen fins arribar gairebé al nivell de la república independent de casa meva. En els models burocràtics tradicionals l’àrbitre d’aquesta lluita és la figura del secretari, però en el nostre cas ens trobem davant d’un secretari que normalment és un membre més de l’equip de direcció i per tant amb un paper més que parcial. La seva figura dotada en principi de neutralitat i sotmetiment a la legalitat passa a ser un element més de l’estructura de l’equip de govern, figura molt allunyada a la del seu homònim en l’administració local on està reconeguda amb un pes propi i dins una escala diferenciada.


Aquesta estructura ja complex en la seva base, quan s’hi afegeix una nova estructura, gerencial en aquest cas, pot córrer el risc de perpetuar la desorganització especialment en el cas que les competències no estiguin clarament delimitades. Aquesta nova capa de poder és la que té encomanada la gestió del pressupost; en cas que la seva tasca no quedi delimitada a la simple gestió de les directrius marcades per la capa política serà qui realment marcarà en gran mesura el camí de la institució.


Aquest model gerencial fa anys que es va considerar poc apte per ser utilitzat dins una estructura funcionarial, pel simple fet que els objectius que busquen les empreses privades i les públiques són diferents, uns busquen el benefici econòmic i les altres el benefici de la comunitat. En el sector privat els objectius són clars: obtenir el màxim benefici i si s’aconsegueix enfonsar la competència millor que millor. En el sector públic aquest benefici final és molt més ambigu i difícil de quantificar; valorar la prestació universal dels serveis, la satisfacció de l’usuari, el benefici aportat a la societat és una tasca gairebé impossible al no poder quantificar-se d’una forma objectiva.


Aquesta estructura gerencial inspirant-se en el model privat es va dotant de suports en figures d’assessors i consultors especialitzats, provinents del sector privat amb pocs coneixements administratius. La tendència serà crear una nova estructura horitzontal amb grans pensadors però amb pocs executors; pensadors que en moltes ocasions tenen la marca de certes escoles de formació de directius agressius: ens trobem davant una nova perversió, si una Universitat va a buscar professionals en un lloc concret i obvia els seus llicenciats potser vol dir que no confia en ella mateixa… Si la Universitat creu que un dels seus llicenciats no està al mateix nivell que un Director Manager of / Master of Bussines / Senior Manager o com se li vulgui anomenar vol dir que ni ella mateixa confia en els seus propis resultats, i potser aquesta és la causa per la qual vol una estructura que treballi sobre objectius i resultats… o potser és que encara no hi ha psicòlegs per millorar l’autoestima institucional.


En una burocràcia l’establiment i  compliment d’objectius és una tasca gairebé impossible d’aconseguir degut a la dificultat de determinar els veritables resultats de la tasca que es realitza. La gerència afegeix a la seva funció de gestió dels recursos econòmics nous poders inspirats en la recerca de resultats, compliment d’objectius, establiment de polítiques de màrqueting i d’aquesta forma oblida quina és la seva funció real: gestionar els recursos de la institució sota les directrius marcades per la direcció.


El que realment pot arribar a sorprendre és que, si tan admirables són els mètodes basats en el compliment d’objectius i tan profitosos són per millorar les administracions públiques, perquè no s’apliquen a aquests gestors?


Però que és pot esperar d’unes institucions que inauguren Parcs Científics, on en principi s’ha d’assolir l’excel·lència de la investigació i la ciència, amb la presència de la figura més oposada al saber que intenta difondre la Universitat; o enviar els de les porres contra els dels bolígrafs, els seus veritables clients, quan demanen diàleg per millorar el servei que els ofereixen???


En els darrers anys les universitats han aconseguit més portades als mitjans de comunicació gràcies als conflictes que han provocat enlloc d’aconseguir-les pels beneficis que han aportat a la societat que les finança. Potser la reforma que cal no és en el sistema educatiu, sinó en el sistema de govern i gestió.

18 comentaris

18 comentaris a “Com més serem, menys riurem [Dani]”

  1. Annaon 31 mai 2009 at 12:41 pm

    @Dani
    En primer lloc, gràcies per l’entrada. Certament, “valorar la prestació universal dels serveis, la satisfacció de l’usuari, el benefici aportat a la societat” formen part d’aquest sac d’intangibles que tant costa gestionar. Aprendre a fer-ho (tenim models en el nostre entorn) i fer-ho de manera efectiva i amb l’adient encaix en l’organització és un repte al que -abans o després- tots s’hi hauran / ens haurem d’enfrontar.

    Cada cop és més evident que els models imperants i imposats d’organització tenen poc a veure amb la realitat i que cal un cop de timó. Cap a l’autoorganització? Cap a models més flexibles i participatius? N’hi ha molt de què parlar en aquest àmbit. I encara més, n’hi ha molt per fer.

  2. MarcGon 31 mai 2009 at 10:35 pm

    Ostres!,

    Déu n’hi do…

    Anem per pams, d’entrada comentar-te que no sóc funcionari ni personal laboral ni res similar…

    Però des de fa més de 6 anys que estic en una important administració local (en qualitat d’extern però portant projectes i responsabilitats com un ‘intern’).

    Precisament la meva situació demostra que hi ha disfuncions que cal resoldre en el sistema d’ocupació pública.

    És cert que és un sistema molt rígid, al meu entendre, massa rígid i, a més, molt lent, extraordinàriament lent.

    Aquesta manca de flexibilitat perjudica sobretot a la pròpia administració, fet que no acabo d’entendre per quin motiu no es legisla per fer-ho més àgil.

    En canvi, el que discrepo és del suposat ‘privilegi’ de tenir la feina assegurada pel fet de ser funcionari.

    Crec que és molt pervers enrecordar-se dels funcionaris quan hi ha crisi econòmica… però no enrecordar-se d’ells quan hi ha bonança econòmica quan tenen un salari clarament inferior al del mercat.

    Dit d’una altra manera, durant uns quants anys han sacrificat sou per tenir la feina assegurada.

    Respecte a la Universitat, comparteixo amb tú que, crec, actualment la Universitat està massa allunyada de la societat.

    Es parla que la Universitat (catalana) s’ha d’apropar més a les empreses; ho comparteixo plenament, sovint dóna la sensació que la Universitat viu en una ‘bombolla’.

    Però també cal que s’apropin més a la societat, em dóna la sensació que la Universitat mira a la societat amb un cert aire ‘altiu’, de superioritat…

    Greu error.

    La Universitat s’ha d’integrar a la societat i beneficiar-se mútuament.

  3. danion 01 jun 2009 at 4:28 pm

    Anna primer de tot donar-te les gràcies per cedir-me part del teu espai a la xarxa per poder opinar sobre aquest tema.

    Al llarg de la meva vida d’estudiant he pogut veure des de dos àmbits aquest aspecte. Des del punt de vista empresarial gairebé totes les teories ataquen els models funcionarials, especialment quan comencen a crèixer a través d’ampliar els càrrecs intermitjos ja que acaben creant una estructura horitzontal que encara fa més pesada l’organització.
    Des d’un punt de vista legal el model funcionarial es defensa com a eina per garantir els drets del ciutadà, però no es sol entrar a analitzar l’aspecte d’optimització dels recursos que s’utilitzen.
    Ni tot és blanc ni tot és negre, però realment assolir un equilibri entre un sistema eficient i un sistema garantista passa per una evident i necessària reforma. Aquesta reforma no és fàcil de realitzar, especialment degut a la magnitud de la criatura, i depen del color polític que l’impulsi es corre un risc d’assolir una total liberalització del sector (per anomenar-ho d’alguna forma).

    Referent a cap on cal donar un cop de timó, és evident i em sembla que poca gent t’ho discutirà, però cap a on??? Dotar a una Universitat d’autoorganització és parlar gairebé del dia a dia, sembla que en determinats nivells de l’estructura existeixi tal atomització que puguem veure republiques independents de casa seva.

    Models participatius en una Universitat? Seria perfecte, però em de pensar que gairebé estem en una societat formada per castes. La participació ha de partir de la base i de la igualtat…. millor provar una altre opció ;)

  4. danion 01 jun 2009 at 4:53 pm

    MarcG gràcies pel teu comentari.

    Respecte al teu comentari sobre el privilegi de ser funcionari discrepo lleugerament sobre tema econòmic.
    Des del meu punt de vista la persona que opta per accedir a la funció pública ja sap a priori que no s’hi farà ric, i si ho fa té molts de números per acabar sludant cada dia un tipus de funcionari determinat, el de presons.
    Des del meu punt de vista la persona que ha decidit accedir a la funció pública prèviament ha realitzat una valoració sobre les seves preferències laborals: tenir un bon sou o tenir una feina assegurada. El fet de gaudir d’uns drets concrets prefeixo deixar-ho de banda, és un detall digne d’un comentari molt més llarg ja que quan es parla dels funcionaris sembla que no existeixin deures i tot siguin drets.
    En un món cada cop més globalitzat i amb un mercat de treball cada cop més inestable (i l’aigua que baixa) tenir una feina assegurada és un privilegi.
    Estic completament d’acord que existeix una gran diferència entre els sous del món privat i el món públic, però també ho són les garanties laborals. Si arriba un dia on aquestes garanties laborals es perden potser després serà el moment de parlar d’aquest “sacrifici salarial”. Ningú impedeix a un funcionari fer el salt a la privada i d’aquesta forma veure com incrementa el seu sou. En canvi pocs actualment els funcionaris, en cas que no hagin estirat més el braç que la màniga, només coneixen la crisi econòmica pels mitjans de comunicació.

    En referència a la separació entre Universitat i societat, estic parcialment d’acord amb tu. Realment existeix una gran separació entre la teoria universitària i la realitat laboral, però aquesta separació caldria analitzar-la des de cada cas concret. Crec que és molt més preocupant en el cas d’estudis universitaris teòricament més enfocats a proporcionar professionals al sector privat; en aquest cas els estudiants adquireixen uns coneixements teòrics que en la majoria dels casos no li serviran per desenvolupar completament la seva tasca.
    En el cas d’estudis més enfocats a l’enriquiment personal (no dic que no serveixin per treballar però la seva sortida laboral és molt reduida) l’ensenyament que la Universitat ofereix es podria equiparar plenament amb un servei ofert a la societat per l’enriquiment cultural dels seus membres.

    Fins ara s’ha viscut sota la premissa que les Universitats eren les portadores del saber col·lectiu i aquest fet s’està superant dia a dia. El paper que històricament han tingut de culturitzadores crec que l’han de mantenir per sobre dels interessos de mercat, cal mantenir determinats estudis malgrat siguin minoritaris i no siguin demandats pel mercat de treball; com a administració pública una Universitat ha d’aportar “saber” a la societat i moltes de les carreres que són més qüestionades són bàsiques, al meu entendre, per mantenir intel·lectualment sana la societat.

  5. carmeon 04 jun 2009 at 8:42 am

    I resulta que aquest estil el connec… i el nom em suggereix una imatge! Un correu ràpid i SÍ… ÉS ELL!

    Vaig inaugurar la sèrie dels “que no tenim blog” i tenia moltes ganes de llegir el meu successor i resulta que la seva intervenció toca un tema dels que més m’agraden: l’elefant o potser serà hora de dir-ne el MAMUT!

    Com que, en aquest cas també estic a l’altre costat del mirall (segueixo sent alumna i estic en període d’examens), avui hi ha un comentari curt i el desig que durant el cap de setmana en pugui fer un de ben adequat a les disfuncions que posa de manifest en Dani…

    De moment, em quedo amb la imatge amb la que heu (Anna, Dani) encapçalat l’entrada… Imagineu-vos que treiem una carta… Què passaria?

  6. MarcGon 04 jun 2009 at 9:38 am

    Dani,

    Amb el tema de les universitats, jo m’estava centrant més en els estudis ‘enfocats a proporcionar professionals al sector privat’ i, per ser més precisos, del món de la tecnologia.

    Crec que estan allunyats de la realitat.

    Comparteixo que la Universitat també ha de ser font de cultura, font de saber encara que aquest no tingui una sortida professional, al cap i a la fi a ningú se li hauria de negar el dret de voler aprendre.

    El que no tinc tant clar és si aquests estudis haurien de ser subvencionats… crec que sí, però més per una raó sentimental que no pas per una raó econòmica (ja se sap que en temps de crisis es vol reduir totes les despeses).

    Respecte al tema dels funcionaris, em comentes: ‘Des del meu punt de vista la persona que ha decidit accedir a la funció pública prèviament ha realitzat una valoració sobre les seves preferències laborals: tenir un bon sou o tenir una feina assegurada.’

    És a dir, si renuncia a sou per tenir la feina assegurada després no se li pot dir que és un privilegiat. Ha escollit una opció (amb pros i contres) i ara se n’està aprofitant (de la mateixa manera que els últims anys el perjudicava).

    Un exemple: El volum de persones inscrites a ofertes laborals públiques ara tripliquen (i quatripliquen) els volums que hi havia tan sols fa un any. Ara tothom vol ser funcionari pq. hi ha reducció de plantilles, però fa un any (en plena bonança econòmica) poca gent volia ser funcionari…

    “El que algo quiere algo le cuesta”

  7. danion 04 jun 2009 at 5:15 pm

    Bones Carme

    Cada cop tinc més clar que això d’internet és un mocador :P

    Evidentment que si traiem una carta el castell s’enfonsa, però a més d’això la imatge intentava reflectir una altre realitat: una estructura que va creixent sobre una base poc sòlida.
    Aquest castell pot tenir moltes dimensions,i fins i tot, amb molt de pols aconseguiriem ampliar el castell… el resultat final seria el mateix: una estructura dèbil i sense prou resistència a qualsevol imprevist!

  8. danion 04 jun 2009 at 5:37 pm

    Bones MarcG

    Comparteixo plenament el teu punt de vista sobre els estudis que intenten proporcionar professionals al sector privat. Ara trobar una solució a aquesta distància també és un fet difícil de solucionar. Si una part de la carrera és realitza dins el sector privat el més probable és que acabem formant professinals sota la necessitat d’una empresa o d’un perfil concret. M’explico amb un exemple: en el cas que una empresa “adopti” un estudiant per completar la seva formació, el més normal serà que l’empresari li faci fer una feina on té una mancança: si agafa un estudiant de mecànica potser li encomana fer els canvis d’oli, però no li deixa obrir un motor perquè no té prous coneixements….

    Aquest fet, que no hauria de produir-se, però que des d’un punt de vista pràctic pot passar només contribuiria a donar una experiència professional parcial.

    En el cas dels estudis que “no proporcionen una sortida laboral” discrepo completament. Han d’estar subvencionats, les Universitats són administracions públiques i com a tals han d’oferir un servei a la societat. Els serveis que ofereixen les AAPP no busquen un benefici econòmic i per tan en la majoria de casos només representen pèrdues pels pressupostos de l’administració. Aquest és el paper de l’administració: oferir serveis universals independentment dels beneficis que aportin. No estem parlant d’universitats privades on el que marca la vida dels estudis són els beneficis, sinó d’una aportació a la societat. Si entressim en aquest joc de questionar els serveis públics en termes de benefici o raons sentimentals també caldria questionar-se els serveis sanitaris, el sector agricola, el sector miner…

    Això que els funcionaris són uns privilegiats és una herencia del passat. No crec que siguem uns privilegiats sinó que gaudim d’uns beneficis a base de realitzar determinades renuncies.
    Ara no ens estem beneficiant de res. Com algun economista ha dit aquests dies: “estem en un sistema capitalista on quan les coses van bé es guanya molt i quan van malament es perd molt” al accedir a la funció pública et situes en una posició d’equilibri: no guanyo molt però tampoc perdo molt.
    Pel que fa a l’increment de gent que intenta accedir a la funció pública actualment penso que és més una situació d’oportunitat i no pas d’interés real. M’explico millor: el mercat laboral està destruit i la gent s’agafa a la primera oferta que troba, i si aquesta és fixe millor que millor. Molta d’aquesta gent no s’ha fet la reflexió que comentava que cal fer-se abans (estabilitat vs beneficis econòmics).
    Això només contribueix a una cosa: la gent només es fixa en els beneficis del treballador públic i no en les seves obligacions i aquest fet implica una pèrdua de qualitat en la funció pública.
    Cada cop em topo amb més gent que parla de les seves prerrogatives com a funcionari, però pocs recorden que tenen obligacions, i aquest és un fet molt preocupant.

  9. Dolors Selison 04 jun 2009 at 7:41 pm

    Sí que en dóna de joc aquest tema. Dani, la descripció que fas de la Universitat com a microsocietat és d’allò més sucosa. Forma part de la societat i alhora és una societat en ella mateixa, amb òrgans de govern propis i gerents i funcionaris. Quin batibull!

    Em sap greu que en parlar de l’administració i del funcionariat no puc desvincular-me de la meva experiència personal i del fet que ja n’he fugit per cames dues vegades.

    Tanmateix, pel que fa al funcionariat i a les seves prerrogatives, què vols que te’n digui? És innegable que n’hi ha, però també és cert que el funcionari, per arribar on és, s’ho ha hagut de guanyar a pols i que guanyar una plaça no és gens senzill. Requereix hores, dies i mesos de renúncia, tot plegat per garantir una estabilitat que no hauria de ser un privilegi del funcionari sinó un dret per a tothom.

    El que està malament no és que el funcionari tingui certs drets que a l’empresa privada no es donen. El que està malament és que no hi hagi mecanismes per garantir que a aquests drets hi hauria de poder accedir tothom, i d’això no en tenen la culpa els funcionaris.

    Pel que a un altre dels temes, la rendibilitat de les carreres, penso que ara ja hem vist prou amb la moda dels economistes i els diplomats amb empresarials, no? Han volgut posar a la pràctica les estratègies adquirides jugant al monopoli i al final tot plegat ha fet la fi d’uns pantalons estrets.

    El que extrec d’això, que no tè mèrit perquè n’hi ha d’altres que ho diuen i ho expliquen millor que jo, és que potser la Universitat hauria de deixar de pensar en l’únic afany de crear professionals aptes per entrar i ésser competitius en l’empresa privada, i començar a pensar també en els valors procedents d’altres disciplines.

    Sóc del parer que juntament amb la formació adreçada a anar al gra també caldria formació en humanitats i en filosofia com a matèria troncal. Calen executors, però també calen pensadors de maneres de fer, gent que potser no reaccioni tant de pressa a les pressions del dia a dia, però que en canvi, sigui capaç d’aturar el temps i observar les coses en perspectiva i avançar-se a tendències que no vénen només dels números del dia a dia i de les estadístiques.

  10. danion 06 jun 2009 at 10:20 am

    Bones Dolors!

    Amb l’article em volia centrar amb el tema organitzatiu, però veig que s’han obert diversos fronts de debat:

    Pel que fa al tema accés penso que realment els principis d’igualtat, públicitat, capacitat i mèrit en què s’ha de basar qualsevol procés selectiu a causa de diversos motius a vegades queden en uns simples principis ideològics que no s’acaben d’assolir.
    El que si que crec que no és bo, és que pel simple fet d’aprovar un exàmen, al cap i a la fi unes oposicions simplement són uns exàmens, serveixi per adquirir una plaça vitalicia. Sembla que em pugui tirar pedres sobre argumentacions que he fet, però crec que és diferent l’estabilitat funcionarial i els drets que dóna aprovar un exàmen.
    De tots és sabut que hi ha gent que té molta capacitat d’estudiar o que potser es dedica plenament a estudiar unes oposicions. Però que passa quan aprova? Doncs que en una minoria de casos s’asseu a la cadira, entra en un son profund i espera que arribi la jubilació per despertar-se. Potser aquest és el problema dels funcionaris, tanta seguretat implica cert relaxament; caldria un mecanisme per controlar que els deures que té un treballador públic es compleixin. Sempre és fa referència als drets dels funcionaris, però pocs recorden els seus deures. Trobo un escàndol que en determinades administracions els funcionaris cobrin un complement per ser puntuals, per anar a treballar i per realitzar les seves tasques en català! Això són obligacions i entenc que van incloses amb el sou mensual, sinó que algú m’expliqui perquè cobren a final de mes…

    Referent al tema formatiu potser el problema de fons es que la societat tampoc sap quin tipus de professional/ persona vol.
    Cada cop més la societat vol persones que treballin sense queixar-se, que gastin i si miren la tv basura millor que millor. Com menys reflexió i esperit crític existeixi millor pels governants. Potser aquesta és la base que porta a les universitats a oferir uns estudis cada cop més centrats “en competències professionals” i no pas a “competències crítiques o competències de reflexió”.
    Perquè li cal a un economista conèixer l’ètica o perquè li cal a un enginyer conèixer la història? Doncs simplement per no caure en l’abisme de l’individualisme competitiu que es vol imposar.

    Salut!

  11. carmeon 06 jun 2009 at 11:11 am

    Bé, us havia llegit a tots a poc a poc, abans del darrer comentari d’en Dani i la llista de temes que havia fet tenia 25 punts. Ara ja en té 26. Per on començo? Doncs per allò més fàcil: la visió d’una alumna que està finalitzant el seu setè any i que ha estat a tres facultats…

    1) Començo pel govern 2.0: entro al web i hi veig un Pla Estratègic. Molt bé. Hem analitzat QUI SOM i hem determinat on volem anar i segur que en algun lloc parlem d’EXCEL.LÈNCIA, no?

    2) Autoorganització: Qui ha redactat el Pla? Tots sabem que es fruït d’un procès de reflexió i de participació de tota la comunitat universitària, no??

    3) Societat de castes: Claríssim! PAS, professorat, deganats, facultats, rectorat, òrgans consultius, gerència… Uns elegits democràticament, d’altres a través de la dura competència de les oposicions i d’altres fitxats per posar ordre dins aquest caos d’objectius resultants de les diverses candidatures guanyadores, totes a la recerca de l’excel.lència “pròpia” i no de l’excel.lència de l’empresa… Perquè, què és una empresa? No solament tenim una societat de castes, també tenim regnes de Taifes…

    4) Monstre lent, sense reflexos… Per això li en dic Mamut. No Dani, si treiem una carta a la piràmide no passaria res, perquè l’administració ja no és la piràmide d’en Weber, la informació no circul.la pels camins que ell havia previst. Ara l’administració és un mamut, perquè és pesada i antiga, perquè ha anat creixent amb estructures sobreposades, duplicant i triplicant “gestors” d’una manera irracional, moltes vegades ni tant sols sabent perquè. I s’ha fet tant pesada que està xafant el seu propi cor, el d’aquells que un dia van aconseguir el seu objectiu vital, treballar per i ensenyar als estudiants…

    De moment paro aquí… falta tractar 22 punts més. Ho deixo a les vostres mans.

  12. Dolors Selison 06 jun 2009 at 4:38 pm

    Bones Dani!
    Pel que fa al que dius que el fet d’aprovar un examen no hauria de servir per aconseguir una plaça vitalícia, completament d’acord. I també, és evident, completament d’acord que és absurd premiar l’assistència a la feina (això em penso que només passa a Justícia, on encara passen més coses de què no parlaré) i que fer servir la llengua del país on vius i que et paga les garrofes sigui un mèrit retribuïble (això només passa en aquest nostre país de meravelles).
    Un funcionari és un treballador com un altre, que en comptes de passar comptes pels beneficis que aporta a l’empresa té un deure encara més important, que és el de proporcionar tranquil•litat i confiança -en la parcel•la que li correspongui- a la societat que el paga. Potser s’hauria d’introduir el concepte de rendir comptes, més que no pas el de rendibilitat interna en el departament corresponent?
    Per ser funcionari has de respondre a un perfil molt concret de persona i et ben asseguro que no tothom serveix i no em refereixo només als drets. Has d’estar mentalitzat per a uns procediments, per a unes formes de comunicació preestablertes i per a un ritme de treball que tu mateix gestiones, però que al cap i a la fi és treball i s’ha de fer. És una filosofia completament diferent, i estic segura que aquest perfil no el garanteix el fet d’aprovar un examen. La tranquil•litat de l’examen superat només serveix per als que no esperaven res més que el confort de saber que tenen una cadira de la qual ningú els farà aixecar.
    Pel que fa a la qüestió de drets i deures, és normal que la gent (no funcionaris) n’envegi els drets, de la mateixa manera que rarament veuràs funcionaris que siguin conscients de la seva condició de privilegiats en alguns aspectes i que recordin que hi ha treballadors que no en són tant de privilegiats.
    També s’ha parlat dels avantatges de l’empresa privada pel que fa a sous, però també estaria bé veure quants llicenciats en dret, traductors, economistes i tenen contractes mileuristes amb empreses que en comptes de valorar els coneixements que aquests persones aporten a la seva empresa, fan servir els títols per valorar l’aptitud dels candidats, com si una titulació que no pensen fer servir per res fos un requisit o un incentiu per contractar.
    Des d’una visió liberalista podríem acabar decidint que tots som lliures de vendre el nostre treball on ens sembli i que, al cap i a la fi, les oposicions al funcionariat (on sí que val i es valora la titulació que tens) són una opció oberta a tothom. Ara bé, mentrestant tothom ha de viure i si no pots ésser funcionari a alguna altra cosa t’has d’agafar, no?
    Bé, ja per acabar aquest tema (que encara hi prendré mal), vull remarcar:
    a. que ésser funcionari hauria de voler dir tenir esperit de servei per a la societat a la qual serveixes;
    b. que aquest esperit de servei s’ha de traduir en l’assumpció de responsabilitats i en acomplir?les de manera eficaç;
    c. que assumir responsabilitats vol dir que després t’haurien de poder passar comptes per com les has assumides (i, per tant, que t’haguessis d’aixecar de la cadira per més exàmens que acreditin la teva capacitat intel•lectual per aprovar oposicions);
    d. que el problema no són els drets que tinguin els funcionaris (no hi incloc aquí certes estupideses com l’anar a treballar al lloc on et tenen contractat ni tampoc el fet de parlar la llengua del país que et paga). Per mi ?ja ho vaig dir- el problema és que els altres treballadors (certament lliures de vendre el seu treball on vulguin) no puguin gaudir també d’aquests drets i que, finalment
    e. (això no agradarà a alguns funcionaris i sé que em moc en el terreny d’una utopia que és fins i tot absurd que plantegi) que no existeixi entre gran part del funcionariat la consciència que potser caldria de tant en tant que reivindiquessin per als treballadors que no ho són alguns dels drets de què ells gaudeixen.
    I no ens enganyem, l’empresa privada paga sous alts a personatges estrella, però fa signar el pacte de la fam a una gran majoria, dins de la qual hi ha moltes persones amb estudis i amb ganes de treballar.
    Pel que fa a la formació, coincideixo de ple amb tu amb les raons per les quals li cal a un economista conèixer l’ètica o la història d’una professió. I és que les professions no són només competències professionals. Cal que et formin per moure’t en el context de la professió. Si no és així, pots trobar?te amb grans fracassos perquè no has sabut comunicar?te. Convertint les aules en tallers i les “assignatures” (ara em penso que ja no es diu així) en projectes es podria aprendre de la professió que es vol exercir des de moltes perspectives i aplicar coneixements fins i tot d’altres disciplines. Al mateix temps, es fomentaria la capacitat de revisió, de crítica constructiva envers el treball d’altres i d’autocrítica envers les accions pròpies. En resum, formaríem persones/professionals i professionals/persones capacitades per actuar amb sentit comú i responsabilitat per al benefici professional individual i alhora contribuir a la millora del conjunt de la professió.
    (Bé, per avui n’hi ha prou de divagar, que tinc un client que espera una traducció per dilluns al matí).

  13. cumClavison 06 jun 2009 at 8:16 pm

    Deu ni do Dani el post!! Tant pel llarg com pel contingut… :-D
    Res a dir del que comentes perquè, malgrat no soc funcionari, ni treballo inoculat a cap administració, si que la conec a fons doncs diàriament i contínuament (i, fins i tot, nocturnament) i participo fent treballs de lampisteria en aspectes com els que has fet emergir (organització, estratègia, etc…) Coincideixo totalment amb el que dius.

    Em fa una mica de pena l’estil que està agafant la nostra administració, de com ha girat cua i, quan s’estava orientant cap a l’usuari, de cop s’ha reorientat cap al poder, inflant-se d’estructura per sobre i descuidant les persones. De tant gerent “infalible” que ve de fora i de la manca d’aprofitament de tant personal tècnic que acaba rovellant-se professionalment als intestins de l’organització. Del mal gust en les maneres, de l’estil xulesc d’alguns d’aquest directius infalibles i de la tria de consultors que actuen com a miralls per tals que alguns si puguin reflectir i auto admirar.

    Espero que passi com amb el nivell d’activitat del sodi i del potassi a les neurones, que quan arriba al seu nivell més alt, cau en picat per començar de nou. Tal i com estem, no deu quedar gaire oi?

    Felicitats pel post.

  14. danion 06 jun 2009 at 8:52 pm

    Bones Carme
    M’has espantat amb això dels 25 punts :(

    Et responc a punts:

    1. Pla estratègic. Podria opinar però potser em posaria la corda al coll així que fare una reflexió generalista. Un pla sempre ha de tenir un objectiu final fixat i unes fases per anar assolint. Si l’objectiu final és fixa en un terme tan meravellós com pot ser “excel·lencia” i a més parlem d’una administració pública on és fixen objectius però no s’estableixen els mecanismes per valorar els resultats saps on acabarà el pla no?
    A més aquests plans solen estar dissenyats pel tipus de perfil de gestor que intento descriure a l’article, a més del “polític” competent. El problema resideix bàsicament que està dissenyat des dels núvols i de tan enlaire no es distingueix bé el terra.

    2. Com a membre de la comunitat universitaria has participat en el disseny? Com membre actiu de la comunitat universitària has navegat, trobat i llegit el pla. Pregunta als companys de classe si n’han sentit a parlar….
    La teoria és molt maca !

    3. Completament d’acord. Parlava de societat de castes perquè si ens trobessim dins una societat hi hauria els ciutadans de primera, els de segona, els esclaus, els esclaus de segona i baixant….El regne de taifes també és aplicable, però s’arribaria a un nivell de fragmentació que per intentar entendre l’estructura ens caldria parlar amb els que van crear el google maps

    4. Jo crec que si que cauria. Si traiem una carta d’un nivell on hi ha “pensadors” no passaria res, segurament s’aniria més bé, però si traiem una carta de la base que passaria. Com tu dius l’administració és mou lenta i és similar a un mamut; però realment la inercia que la mou l’hauriem de trobar en els treballadors “bàsics” que fan que la incercia continui avançant. Que passa en un servei que no té cap: potser hi haurà un caos relatiu però continuarà funcionant perquè els treballadors saben que han de fer i com. Que passa en un servei quan falten alguns treballadors?

  15. danion 06 jun 2009 at 9:12 pm

    Bones Dolors

    el plantejament que fas sobre el funcionari el comparteixo plenament: és una persona que cobra de tots per oferir el seu treball a tots. Única i simplement. De la mateixa forma que l’administració obté els seus recursos de la societat a qui serveix.

    Sembla simple però em sembla que poca gent ho té clar. Hi ha personatges que es pensen que l’administració es va crear per donar-li uns drets i un lloc on poder anar a seure durant la seva jornada laboral. Quan escolten la paraula obligacions, deures laborals o feina tinc la impressió que són els primers que truquen als sindicats (elements dignes d’estudi també) o que directament van a buscar la baixa.

    L’administració és lenta, complicada, grisa i tot el que es vulgui, però des del meu punt de vista crec que tampoc s’ha intentat fer-la transperent al ciutadà. Si jo vaig a realitzar un tràmit entendre que em diguin que m’haig d’esperar 2 mesos per esperar resposta, que necessito un certificat de no se què… Però ho entenc perquè se que hi ha al darrera i puc suposar les causes i motius. Ara quan un ciutadà se li demana que vagi a la finestreta del costat a buscar un paper no ho entendrà i és completament lògic: ningú li ha explicat que la finestreta del costat és d’una altre administració i que com que no estan interconectades no tenen les dades.
    Potser una mica d’informació ajudaria a millorar el servei, tan simple com això!

    Referent als estudis potser arribem a un punt on cal analitzar el paper que la societat espera dels centres d’ensenyament. En molts casos s’acaben convertint en els únics educadors que tindran els nens/es.
    Si els joves arribessin amb un esperit crític format i una capacitat d’analisi real potser si que seriem capaços de parlar d’universitats per formar simplement professionals. Al llarg de la història la Universitat ha contribuït a crear esperit d’analisi, de rebel·lió i de crítica. Actualment sembla com si ja és donés per suposat que això ja no es necessari ja que els joves estan plenament formats com a persones i que només els cal la formació professional i des del meu punt de vista crec que és tot el contrari. Ara més que mai cal que la universitat sigui el centre de la revolta.
    Les mobilitzacions contra Bolonya són un bon reflex d’això, no fare un analisi del que ha passat i està passant, però hi ha detalls que demostren que cal potenciar l’esperit crític dels estudiants, i parlo dels que no s’han mobilitzat i també dels que s’han mobilitzat; ambdos bàndols han demostrat que cal molta més capacitat d’analisi

  16. danion 06 jun 2009 at 9:21 pm

    Moltes gràcies cumClavis pels comentaris.

    Caure més avall? doncs potser si. L’administració és un monstre molt lent, un mamut com el defineix la Carme.

    A part de l’estil aquests grans directius tenen el problema que de tan en tan actuen. Moltes de les actuacions tindran consequències a llarg termini, segurament quan ni tan sols estaran dins l’estructura, i potser caldran anys per poder pair aquesta gran, i normalment cara, actuació.

    Llegint el teu comentari, m’has fet pensar que el que estaves afirmant és podia aplicar perfectament als polítics que tenim actualment: moltes paraules, moltes bones intencions però un perfil personal/professional baixissim i uns resultats que sempre acaben pagant els mateixos: el pobre poble!

  17. carmeon 07 jun 2009 at 10:41 am

    No t’espantis Dani… El que jo volia dir és que has tocat molts punts i molt interessants. Comparteixo la felicitació d’en CUM!!!

    Potser podriem reduir-los a un: A la primera entrada feies referència a la figura del secretari/a de l’administració local, bé, de fet feies referència a l’antiga figura del secretari/a com a cap de l’administració, perquè hores d’ara això ja no és així. A mi em sembla que aquest és un punt important a tenir en compte. M’explico:

    Ha desaparegut l’horitzó del llarg termini i anem a “bandazos”, ara cap aquí, ara cap allà, perquè no hi ha cap figura que garanteixi l’equilibri entre el passat i el futur. Això ho podem veure molt clar amb les “classes” que conformen l’aparell, ja que aquells que estan al damunt de la piràmide poden desaparèixer de cop amb unes noves eleccions. Què passa llavors? Imagina’t un Ajuntament on es produeix una renovació i entren a governar els que abans eren a l’oposició. Aquests tenen un programa i amb qui han de parlar? Amb la mateixa administració que hi havia i llavors és quan els funcionaris entren en joc, quan han d’explicar el perquè de les coses, que ja tenim un Pla (estratègic o no) i que per fer segons què, primer l’haurem de canviar…

    I tot això a un nou equip polític que potser desconeix el passat de la institució i que “potser” tampoc coneix allò de l’art. 103 de la CE. D’aqui la duplicació i triplicació d’estructures i no la reenginyeria de processos.

    Al menys, la universitat amb això que és endogàmica, sí que sap el passat i com vol el futur…

    El problema és que és un mamut i li costa molt de moure’s, perquè si no mirem el tema de Bolonya. Quants anys fa que sabem que l’horitzó és el 2010??? Jo, fins i tot, he estat en semipresencialitat… i vàrem ser una mena de “conillets d’indies”, però això no s’ha fet a totes les facultats.

    La veritat és que el tema és apassionant i m’agrada veure com em som molts que hi estem interessats. Potser només es tracta d’això… de crear una massa crítica suficient i INVENTAR EL FUTUR!!!

  18. danion 08 jun 2009 at 3:59 pm

    Bones Carme

    Es nota que també coneixes una mica les entranyes de l’administració. A veure jo feia referència a la figura del Secretari d’Ajuntament perquè és una figura amb un pes específic i una diferenciació clara. Pertanyen a un cos diferenciat i tenen un clar paper: assegurar el compliment de la legalitat.

    La seva figura hauria de ser la de “consciencia”: quan l’equip de govern vol fer una cosa malament fer de veu interior i dir que no es pot fer i que millor que ho faci d’una altre manera.
    El problema rau en el fet que moltes vegades la figura del secretari no creu en el seu propi poder i calla davant de la figura del polític de torn. Bé darrerament s’ha vist com algun alcalde ha entrat a la presó i ho ha fet acompanyat pel secretari… aquest és un fet que caldria que tothom tingués en compte.

    Pel que fa al canvi de govern és evident que els càrrecs entrants es trobaran amb els funcionaris que van ajudar a l’antic govern, però cal tenir molt en compte que aquests funcionaris estan al servei de la ciutadania i no dels equips de govern. D’acord que són el braç executor de les polítiques del govern, però ho fan en el seu estatut de servidors públics, no de servidors de partit.

    Pel que fa a Bolonya és un clar exemple de les polítiques que actualment toca viure: molta paraula, moltes bones intencions i molt de disseny; però quan es rasca una mica darrera d’aquestes paraules existeix un gran buit. Estem davant polítiques que dissenyen grans façanes i darrera hi ha un forat negre.
    Tenim un objectiu clar: ser europeus, competitius i tot el que vulguis però abans de començar a caminar per assolir els objectius cal fixar un mètode per anar assolint etapes, valorar el camí fet i el que manca per fer, analitzar i solventar errors de disseny i un llarg etc. El que no es pot fer mai és dir on vols anar i començar a caminar ja que el més segur és que et perdis.

    Un altre factor a tenir en compte és informar a tots aquells que han de fer el camí amb tu, no pots esperar que dient va nois seguiu-nos que anem a europa; l’any 2010 estarem dins l’espai europeu i estarem molt millor que ara! la gent et segueixi cegament. Cal deixar molt clar perquè cal canviar, que suposarà aquest canvi i com afectarà aquest canvi. Estem parlant de persones no de soldats o creients de Déu, tothom té una situació personal i ha de tenir prou informació per poder pendre una decisió!

Trackback URI | Comments RSS

Deixa el teu comentari