jun 27 2009
Acció, reacció, repercussió
M’arriba, per prescripció d’en mkl i de rebot (el piloteig té aquestes coses), un meme que ha iniciat Alorza. Es tracta de respondre a una pregunta, simple i alhora complexa: què puc arribar a ser? Porto, des que em va arribar l’amenaça en forma de post, donant-li voltes i encara ahir tuitejàvem amb @Odilas la faena que ens ha fet el mestre amb la nominació.
Me llega, por prescripción de mkl y de rebote (el peloteo tiene estas cosas), un meme que ha iniciado Alorza. Se trata de responder a una pregunta, simple y simultáneamente compleja: ¿qué puedo llegar a ser?. Llevo, desde que me llegó la amenaza en forma de post, dándol vueltas y ayer aún tuiteábamos con @Odilas la faena que nos ha hecho el maestro con la nominación. [+]
¤¤¤¤¤¤¤¤¤¤¤
Però anem per parts, perquè que m’atribueix com a mèrit que “en el entorno de tuiter, Anna se ha empeñado en crearme fama de “enfant terrible” és una afirmació que mereix explicació. I és que -d’agradar-me els xais, que no és el cas- m’inclinaria positivament pel be negre, d’igual manera que admiro profundament les pedretes a la sabata i els mussols a l’ull. I tot perquè tenen una funció primordial i important: recordar-nos que som de carn i ossos si alguna vegada patinem pensant vés a saber què mentre dediquem esforços a la contemplació del propi melic. Així que “enfant terrible” o no (que serà que sí, insisteixo, que es guanya el títol a pols), en mkl té la estranya virtut de mantenir-nos en ruta, evitant que en alguna derrapada l’excés de velocitat ens dugui fora de pista.
Dit això, entro en matèria i miro de contestar la pregunteta de marres que m’ha fet barrinar aquests darrers dies. Què puc arribar a ser? Doncs, sincerament, no ho sé. Desconec on sóc, on em trobo aturada (és un dir, perquè això de la xarxa és un no parar…) i, encara menys, què vull ser, què puc arribar a ser. I em sento una peça, una bola d’aquelles que conformen els pèndols de Newton.
Oscil·lo per la xarxa sense cap raó especial fora d’aprendre i divertir-me: aquesta és de les poques coses que tinc clares de tot aquest embolic de blocs, posts, xarxes socials i tuitejos fins a mitjanit. I és que, com bé diu la cançó de Macaco, tot és qüestió d’acció, reacció, repercussió. Així que em deixo empènyer (carinyosament) pel mateix mkl, o per cumClavis, Odilas, Julen, Arati, MarcG o Yoriento, tot esperant saber convertir –ni que sigui un xic– l’energia cinètica que em transmeten en impacte.
Però, malgrat em senti esfera en moviment, tampoc cal anar muntant caramboles a quatre bandes reenviant el meme als que, per una via o altra, ja l’han rebut. Així que els nominats (i que em perdonin per la mala jugada) per continuar són cumClavis, Julen, Arati i MarcG. Els motius, infinits i inescrutables, inexplicables en el limitat espai d’un post, però que espero contestin personalment quan responguin què poden arribar a ser. Mentre, si sou de mena impacient, visitar els blocs us ajudarà a arribar a les vostres pròpies conclusions.
Que et quedi clar que aquí som molts els que aprenem de tu i ens divertim amb tu. Qui va inventar les caixetes per poder-s’hi pujar no sabia la que va liar…
Quina barra que tens, mira que aquests un meme friky, friky…
Una abraçada
La meva mare explicava que abans de caminar vaig aprendre a enfilar-me, però que després no sabia baixar. Així que em sembla que em quedaré una bona temporada, que només de mirar cap a baix m’entra un no se què estrany que fa que no vulgui tornar. I què vols que et digui, aquí dalt de la capsa s’està d’allò més bé: bones vistes, una brisa suau i bona companyia.
I sí que és un meme friki, friki… Però jo ja me n’he lliurat. ;-P
A! què bé que senta saber que puc arribar a ser un mussol a l’ull d’algú… ;-}
I, per cert, vaja manera d’escapolir-te del tema per l’esquerra, no? Un oscil·loscopi blogosféric… sent jo un sismògraf, tot podria ser…
@mkl
Ja veus, tothom té una funció en aquesta vida! I per la dreta o per l’esquerra, però m’he escapolit. Amb tanta oscil·lació es tractarà que anem ben coordinats, sempre cap a la mateixa banda alhora. Fins i tot, podem muntar la primera coreografia blogosfèrica.
… doncs sí que començo bé el meu repàs de blogs del barri, a la primera visita em tiren una pedra a la teulada… “si lo sé, no vengo” m’ho hauré de rumiar.
Ja saps que jo aposto per la teva carrera com a guionista de sit-com. Em sembla que el teu enginy i frescura aixecarien les audiències de manera astronòmica.
@arati
Ja veus que aquí som una mica Corleone tots plegats: si te’n vas del barri, ni que sigui una estona, la vendetta està assegurada…
Sí que és veritat que m’has obert els ulls a noves sortides professionals, però no sé jo si aguantaria el ritme imperant. Seguiré rumiant-hi.
Que consti, servidora ha complert: http://arati2006.blogspot.com/2009/07/cada-uno-de-vosotras-que-puede-llegar.html
Es que el meme que te han enviado tiene mandanga. En mi opinión, siempre buscamos algo más, queremos ser más, tener más… y aunque hayamos llegado lejos, la innata rebeldía humana hacia el inmovilismo nos lanza a nuevas metas, aunque sea sólo quitarse la piedrecilla del zapato, que siendo pequeña es tremendamente molesta.
Creo que cuando ya te están esperando las malvas (jodo, que metáfora más lúgubre) y puedes olerlas, es cuando te paras y miras atrás. Mientras tanto, adelante. Por lo menos, creo que ese es el momento en que ya no importa las metas sino el análisis crítico de todo lo andado. (Lo voy a dejar porque esto se me está desbocando).
Nos leemos.
m’agrada el que dius
el q no m’agrada és q hagis desaparegut del FB
i doncs?
BCS!
@arati
Y con una caligrafía excelente. ¿La misma, quizás, que usas para las dedicatorias de tus ramos?
@amalgamadeletras
Bueno, la ventaja de ser péndulo es que el ritmo constante de retroceso-avance te deja suficiente márgen para meditar. Y mientras, te dejar acunar por el resto de blogueros.
@Mar
Això del FB, una reacció meditada que ja t’explicaré amb més detall davant un cafetó. Però com tot el que faig, res és definitiu.
Gràcies per la visita, feia temps que no visitaves el bloc…